La Moleta del Remei i la Cabra d'Or

La Moleta del Remei és un poblat ilercavó situat en un petit puig a la vessant sud de la Serra del Montsià, és un punt estratègic d'intercanvi comercial entre el riu Ebre i la Mediterrània.

Enclavament costaner prop de la desembocadura de l'Ebre, La Moleta és un centre emmurallat del qual depenien petits assentaments propers. Els seus habitants eren l'elit de la tribu que controlava els excedents de la zona, principalment cereals, i els intercanviava per productes de luxe (olives, salaons de peix, vi, ceràmica feta a torn...) amb diferents pobles de la Mediterrània. Aquesta diferència d'estatus es constata per la construcció de sistemes defensius monumentals, muralles amb torres i bastions que no tenen finalitat militars.

La Moleta del Remei és l'únic poblat de l'àrea sud de la Ilercavònia que presenta una seqüència ininterrompuda d'ocupació entre la segona meitat del segle VII aC i les darreries del segle II aC. El sistema urbanístic de la Moleta està definit per un nucli tancat amb carrers de circumval·lació, habitatges de planta rectangular adossats a la muralla i diversificació d'usos i tipus d'espais.

A la casa O'Connor d'Alcanar hi ha el Centre d'Interpretació que explica el desenvolupament de l'edat del ferro i la cultura ibèrica al municipi i, en el qual, s'exposen els materials del jaciment de la Moleta del Remei i de Sant Jaume-Mas d'en Serrà. Al Museu Comarcal del Montsià hi trobareu una síntesi del territori, la cultura i el poblament del tram final de l'Ebre, així com materials arqueològics d'altres jaciments.

Els ilercavons eren el grup tribal que controlava el tram final del riu Ebre.

Sembla que l'origen d'aquesta tribu cal cercar-lo en un altre poble -els ilaraugats- citat pel geògraf grec Hecateu de Milet, a finals del segle VI aC. Se suposa que més endavant, els ilaraugats es dividiren en dos pobles ben diferenciats: els ilercavons -més costaners- i els ilergets, més cap a les terres interiors.

El pais dels ilercavons ocuparia les actuals comarques de la Terra Alta, el Baix Ebre, la Ribera de l'Ebre, el Montsià i la franja d'Aragó i País Valencià limítrofa amb aquestes comarques. En concret s'estenia -de sud a nord- des de la Serra d'Almenara, al País Valencià, fins al coll de Balaguer, ja en terres tarragonines. Cap a ponent penetrava Ebre amunt, fins a l'aiguabarreig del Segre-Cinca amb el riu Ebre. Els ilercavons detentaren, dins del conglomerat ibèric, una de les cultures més dinàmiques, gràcies a la seva privilegiada situació geogràfica a prop de l'Ebre. El interès econòmic i estratègic d'aquest riu en l'antiguitat no és gens discutible; és l'únic gran riu amb condicions de ser navegat amb vertaderes naus. En una època en la que els transports importants es feien amb vaixells, aquesta era la millor ruta per anar a l'interior.

La llegenda de la Cabra d'Or

Sia sota les restes arqueològiques de la Moleta del Remei. Sia sota els rocams del Montsià -el primitiu nom del qual l'evoca-. Sia Cova Bonica endins. Sia en un amagatall subterrani enmig dels gurbins de la partida vinarossenca de les Mellilles (de "Malíla", tribu berber). Sia dellà la Selleta, soterrada en una sitja de la vall de Sant Jaume de Barberà (el ramal local de l'universal camí de Santiago, que hi aprofita l'antiga via pecuària)... Onsevulga que romangui oculta, la Cabra d'Or -com la gemma més bella, enigma que atreu- ha estat buscada sense sort durant segles arreu del terme d'Alcanar, en tant que guardiana d'un fabulós tresor.

La Cabra d'Or emergeix d'un entrellat de mites antiquíssims, un dels quals, el de la cabra consagrada al déu de la vegetació i del vi, Dionís Zagreu, era ben arrelat a les Terres de l'Ebre al segle VI aC (a Alcanar-Platja va trobar-se una escultura ilercavona feta en pedra local, representant un càprid, símbol familiar o ofrena als déus) i potser hi romangué igual fins a la islamització.

El mite sembla que passà de les Terres de l'Ebre a les Occitanes entre els anys 888 i 894, en temps del califat omeia de Córdoba, un grup de musulmans del litoral tortosí fundaren el que avui es coneix com a Garda-Frainet, al golf de Saint Tropez. D'aquí, la llegenda s'estén fins que a la serra d'Arles, la Cabro d'Or, com es diu en occità, deixa petjades a les roques; la seva cova només s'obre la Nit de Nadal i en tornar-se a tancar amb la darrera campanada de la mitjanit, el més cobejós s'hi queda presoner; duu al collar una tassa d'argent i, qui en beu, rep tot allò que desitja; pot adoptar l'aparença d'una bruixa o d'una fada; tempta la gent confiada que es perd enmig de la nit...

Inclús personatges coneguts n'han fet referència, com George Sand o Frédéric Mistral, premi Nobel de literatura l'any 1904.